Paranimf de la Universitat Jaume I
Universitat Jaume I, Avenida Vicente Sos Baynat, s/n
Programació en col·laboració amb la Universitat Jaume I.
- Entrada general: 3 €
- Tarifa reduïda: Carnet UJI, Carnet Jove, Membre de SAUJI, Membre de Platea, Carnets Anem al Teatre, d'estudiant, d'aturat/da, de discapacitat/da, de família nombrosa i grups: 2€
del 26 de setembre fins al 13 de desembre de 2026
EN PANTALLA GRANDE: BÉLA TARR & LÁSZLÓ KRASZNAHORKAI
“Imparable, brutal, indestructible. Quan l'art perd a un creador tan radical, per un temps sembla que tot serà terriblement avorrit. Qui serà el pròxim rebel? Qui farà un pas al capdavant? Qui ho destrossarà tot? Béla, torna.” Amb estes paraules, l'escriptor hongarés László Krasznahorkai, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura en 2025, lamentava la mort, el passat 6 de gener, del seu amic i col·laborador Béla Tarr. Icona del cinema europeu, la seua personalíssima posada en escena ha sigut font d'inspiració d'alguns dels creadors més importants de les últimes dècades: Pedro Costa, Apichatpong Weerasethakul, László Nemes o Gus Van Sant.
L'enlluernadora posada en escena de Béla Tarr es construïx sobre llargs plans seqüència en els quals hipnòtics travellings convertixen cada seqüència en un microcosmos autosuficient. Ningú com ell es va rebel·lar contra un cinema basat en la fragmentació del temps i de l'espai. És un estil estretament relacionat amb la prosa torrencial de Krasznahorkai, una escriptura marcada per les frases llargues, una puntuació mínima i atmosferes denses. La seua fèrtil relació creativa va començar en 1988, quan els dos van firmar el guió de La condena. El punt àlgid de la seua col·laboració el van marcar les adaptacions cinematogràfiques de les novel·les Tango satànic i Melancolia de la resistència (sota el títol Armonías de Werckmeister). L'escriptor també va firmar el guió de El hombre de Londres (2007), basat en una novel·la de Georges Simenon, i de l'últim llargmetratge dirigit per Béla Tarr i la seua altra col·laboradora habitual, Ágnes Hranitzky, l'aclaparadora El caballo de Turín. Inspirada de nou en textos del premi Nobel, i composta per tan sols 30 plans seqüència, és una experiència cinematogràfica sense parangó.
No podem fer tornar a Béla Tarr, com demana Krasznahorkai, però sí que podem invocar el seu llegat de la millor manera possible: projectant les seues pel·lícules en pantalla gran, on l'espectador troba el gaudi de la posada en escena, la profunda emoció que se sent en contemplar la simbiosi perfecta entre fons i forma, ètica i estètica. En el cicle trobem molts d'eixos moments de plenitud, com els plans seqüència que obrin algunes pel·lícules: el lent moviment que retrocedix des de la vista d'una finestra fins a l'interior d'una habitació en La condena, el travelling lateral que seguix a un grup de vaques en Sátántángo, el que obri Armonías de Werckmeister amb un dels personatges escenificant un eclipsi davant la resta de clients d'un bar o la virtuosa i intrigant arrancada de El hombre de Londres, que crea una coreografia prodigiosa entre el moviment de la càmera i el dels personatges.
L'enlluernadora posada en escena de Béla Tarr es construïx sobre llargs plans seqüència en els quals hipnòtics travellings convertixen cada seqüència en un microcosmos autosuficient. Ningú com ell es va rebel·lar contra un cinema basat en la fragmentació del temps i de l'espai. És un estil estretament relacionat amb la prosa torrencial de Krasznahorkai, una escriptura marcada per les frases llargues, una puntuació mínima i atmosferes denses. La seua fèrtil relació creativa va començar en 1988, quan els dos van firmar el guió de
La condena. El punt àlgid de la seua col·laboració el van marcar les adaptacions cinematogràfiques de les novel·les
Tango satànic i
Melancolia de la resistència (sota el títol
Armonías de Werckmeister). L'escriptor també va firmar el guió de
El hombre de Londres (2007), basat en una novel·la de Georges Simenon, i de l'últim llargmetratge dirigit per [...]
Llegir més